La finestra

La meva vista inquieta busca la teva mirada mentre et faig creure que vigilo el trànsit des de la distància...

Blanques, blaves, vermelles, taronges i negres; taques de colors passen davant meu d'una forma quasi harmoniosa, viatjant a través del país transportant il.lusions o simplement tornant cap a casa...

Et descobreixo mirant cap al trànsit desvocat de colors i somric. Et gires; em veus i em somrius: la finestra s'obre.

Em sorgeixen les pors. M'afloren sentiments i em bloquejo. Realment tot això és real? Estic tornant a caure al mateix parany?

Necessito més temps... i fets.

Que no pari el trànsit...

RCDEskiron

Tarragona, 10 d'octubre del 2012 vora les 4:40 de la tarda.

Instants eterns I

• Agafats de les mans
• mirant-nos fixament.
• El temps no fluia
• simplement ella i jo.
• El fum ens abraçava
• mentre somreiem, innocents
• desitjant-nos mútuament
• esperant els llavis...
  
  
  RCDEskiron
  
  
  Constantí i Tarragona, 26 de juny del 2012 a les 2 del matí i a les 5 de la tarda.

Converses

Brrrrrruuuu!
Grraaauuuu!
Mooooaaahahahahaha!
Maaaaauuu!
Meeeeuuuu!
Pààààjaruuu!


RCDEskiron


Constantí, 13 de juny del 2012 a les 2:05 del matí


oai?

Foc

El foc no es crea ni es destrueix: només es transforma.

Una flama dins meu s'apaga cada cop a ritme més accelerat mentre que d'altres es van encenent i les originals resten inamovibles.

Sotracs importants i fortes decepcions que deixo darrera tot enduent-me una part positiva que em recorda quant pot arribar la gent a fingir per a després rentar-se'n les mans.

Observant com cremen gasos des de dalt un turó proper a casa em plantejo si realment estic fent bé d'il·lusionar-me amb aquestes noves flames després del socarrim creat per l'anterior i arribo a la conclusió: no han de pagar justos per pecadors... Com diu aquell principi: "l'energia no es crea ni es destrueix: només es transforma"...

Així hauria de ser tot: transformar els mals moments i les males experiències passades en records als quals no treure'ls-hi el pols però si de mantenir-los sobre la calaixera per a no cometre els mateixos errors i, al seu torn, allargar i gaudir fins a límits inimaginables totes les petites estones viscudes i les que em té preparades l'incert futur.

La visió quasi hipnòtica d'una pseudociutat industrial amb una gegantina bola de foc sortint d'una imponent xemeneia m'anima a mantenir vives les noves flames; esperant que mai es descontrolin i no calgui lamentar víctimes com ja ha passat i, desgraciadament, tornarà a passar a causa de la conservació energètica...

Les cendres encara crepiten...

RCDEskiron

Constantí, 2 de juny del 2012 vora les 5 del matí.

Qui juga amb foc pot cremar-se... Aspai!


A Lioncourt, que d'una o d'altra forma em treu un somriure fins i tot quan pitjor ho passo. Gràcies! :D

Molèsties

Un mal de panxa em va recórrer dins meu com si d'un auguri maligne es tractés. Crec que avui per fi s'ha manifestat del tot.


La tragèdia venia prenent forma des de temps passats... sí, aquella fatídica nit a la ciutat va predestinar els passos següents.


Promeses de dies junts que no arriben, promeses de tornades al passat encara venidores i que ja no són esperades.


No demano ni el cel ni la lluna, només demano passar estones junts com tant ansio i tu que procures evitar.


Realment no vull pensar això de tu, ni de mi... però he intentat plantejar-te aquest problema de vàries maneres diferents i mai l'has volgut tocar... se com ets, la teva forma de ser i de pensar però, si us plau, respon-me a aquesta pregunta d'una vegades per totes...


Realment sóc algú per tu? Només són purs interessos?


Sentiments oposats enceguen els meus pensaments...


RCDEskiron


Constantí, 21 d'abril del 2012 a les 3 de la tarda


No et voldria perdre...

Aires del Sud

Una vella cançó retrona per tot el meu cap mentre recordo imatges de dies passats... però mai oblidats. Les rialles que m’emporto d’aquestes terres fins ara desconegudes per a mi són el més bell record d’aquesta estada.

La promesa d’un retrobament proper m’omple d’alegria i esperança de tornar a gaudir de tota l’esplendor del riu.

Sensacions i petits moments que m’han omplert de joia que mai cauran en l’oblit.

He conegut alguns plaers desconeguts que espero amb enyorança tornar-me’ls a trobar.

Us estimo!

RCDEskiron

Amposta, 3 d’abril del 2012 a les 2:30 del matí.

sol rodejat de gent

He cregut massa històries que no duen enlloc... Realment faig bé?

Vàries preguntes em prenen la són mentre impotent sento com s'allunya de mi, d'un burra que ha estat allà i que es planteja l'existència.

Amor? No. Estima? La que vulguis!

La meva negativa a baixes hores nocturnes m'ha dut fins a aquests pensaments tan... estranys...

El meu respecte vers la meva amistat m'ha costat una nit entre plors i gemecs als hombros de qui no em pensaria mai...

Saps que sempre estaré aquí pel que vulguis i espero no fallar-te mai i m'agradaria saber-me igual de guarnit per la teva part...

Rencor? No. Només frustració per sentir-me sol i no poder gaudir de companyia com vosaltres...

Eskiron

Tarragona, 2 de març a les 6:20

Sempre amb tu d'una manera o altra...

Memoràndum

Em trobava una gèlida nit d’hivern escoltant el silenci interromput solament pels cops intermitents de vent contra les finestres quan un record em va absorbir: era el record de la meva vida.

Vaig venir al món al vell mig d’una sorollosa ciutat plena de fum i pols quan els rigors de l’estiu colpejaven amb més força. El meu petit cor no s’imaginava el cruel destí que aquesta vida artificial em tenia preparada.

Els mínims records de la meva més tendra infància em reporten por, molta por de la resta de la gent per causes que llavors – i encara ara – escapaven de la meva llavors limitada comprensió del que em succeïa. “Què he fet perquè la resta dels nens no vulguin jugar amb mi? Jo només vull jugar!” em preguntava una i altra vegada i mai era capaç de trobar una resposta raonable ni lògica.

Van passar els anys i la meva personalitat va mudar de forma ja irreversible: em tornava gris, fosc i solitari. Ningú es va preocupar per mi i no gaudia de recolzament anímic. O això vaig creure. Una errada irreversible i ara mateix fatal.

Amb la primera – i última – joventut vaig experimentar un concepte fins aleshores totalment estrany en la meva persona: vaig considerar una a una persona “amic”. Amistat que creus que durarà sempre i a la qual t’intentes aferrar i guardar-la dins teu fins a límits inexplorats per la raça humana però que, aquesta suposada amistat, va resultar falsa.

I així va ser com es va aturar el meu cor. El mateix que anava carregat de bones intencions i que ningú va voler escoltar-les pel simple fet de ser diferent. Amb vint-i-quatre anys vaig deixar de bategar sense haver conegut la sensació de sentir-me desitjat, de sentir-me estimat i de no conèixer una paraula sincera d’estima vers la meva humil persona. Aquelles bones intencions que sempre havien fet de carta de presentació van quedar oblidades i ningú es va preguntar si realment vaig viure o vaig ser una simple imaginació.

Eskiron

Constantí, 23 de febrer del 2012 a les 11:45 de la nit.

Tots i totes

Acomiadar-me de vosaltres i sentir com ressona dins meu la vostre veu, les vostres rialles. I tornar a sentir la vostra companyia...

Del nord i del sud, d’aquí i d’allà. A prop o lluny.

No  passa un dia en que no m’enrecordi de tots vosaltres i us enyori i rigui recordant altres temps i així poder mirar endavant amb la vostra força que m’empeny a seguir fins i tot quan crec que està tot perdut...

Simplement us estimo i necessito!

Gràcies!

Eskiron

Constantí, 5 de febrer del 2012 a les 5 del matí

Vindrà la mort, i jo no seré al llit

Vicent Andrés Estellés

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l’esperaré al replà de l’escala,

entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.

S’excusarà per si ha trigat massa;

Però és que, abans, ha tingut quatre casos