Tempus Fugit?

Ja ho deien a l'antiga roma i fins als nostres dies: CARPE DIEM. 


Tinc la vaga sensació que no he aprofitat el temps i que encara em queden coses al tinter per apuntar i de les quals parlar-ne amb qui ho hauria de fer. Però a cada moment que estic mitjanament preparat... PAM! tot a norris per una cosa o per l'altra.


La intenció d'obrir aquest recòndit espai dins el ciberespai no ha estat mai per a fer-lo servir a mode de confessionari, però és a través de les paraules on m'és més fàcil d'expressar de forma poder més anònima i distant (tot i que també a arribat a qui tot aquest pastís escrit anava dedicat fins ara, en sóc totalment conscient i no m'arrepenteixo). Considero que aquest temps ha passat i que les escriptures realitzades aquí han estat en part simplement Tempus Fugit i mai més tornarà.


Com tampoc estic segur que la confiança i la devoció que predicava per la teva persona pugui mai tornar a ser tant viva i intensa com aquells moments on la vida era pintada de rosa; i ara s'està tornant en un color sèpia aigualit que no convida precisament a l'optimisme.


Se que sóc que més te a perdre, però arriba un moment en el què cal saber dir prou i començar a anomenar les coses pel seu nom amb totes les lletres i totes les paraules necessàries per tal d'arribar a allò que s'intenta explicar o comunicar.


Una sola cosa he aprés de tu: NO CALLARÉ MAI MÉS!

Dolç retrobament!

Cada cop queda menys temps per tornar-te a veure...
Les hores que passo amb tu em semblen moments daurats que preciso guardar.

Arribarà el moment de fer-ho públic? De moment només puc deixar-ho anar subtilment...

Sí, encara et necessito noia de cabell llarg...

Ha arribat l'hora de la veritat

Hora H

Dia D

Lloc L

How to Deal this Love?

Let's see it!

I need you...

Vicent Andrés Estellés o jo mateix?

M'he masturbat avui mirant el cos

des del meu llit d'una jove a la platja:

he retornat a la meua infantesa

d'albercoquers i de dacasars furtius.

He estat feliç, immensament feliç.

He rescatat la meua adolescència

amb brusca mà mentre mirava el cos,

esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,

compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.

En arribar aquell delit suprem,

el goig darrer, he sentit caure espès,

en gotes grans i calentes l'esperma.

No he lamentat el que he fet: contemplava,

amable, el cos, dura imatge invencible,

i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

Lluitar o no lluitar?

Tots els indicis diuen que ho hauria de deixar estar... Però no! No puc!

Les hores que passo amb tu, em semblen regals místics que he d'esprémer fins al màxim per seguir gaudint de tu quan ja no hi ets...

Cigarretes màgiques... tardes per la ciutat... una copa... una sala... un lloc... Hi ha massa coses que em recorden a tu...Podré mai fer desaparèixer tot això? Ho dubto...

Cada cop noto més que TU i només TU ets a qui necessito...




Gràcies per estar a prop meu...




Eskiron




Constantí, 22 de Novembre del 2011 a la 1:50 del matí.




I com m'ho faig per dir-li?

Clar i català!

Ben clar i ben català!

T'ESTIME - T'ESTIMO - T'ESTIM

És per això que et necessito!

No em sents? No saps qui sóc?

Mala ratxa, ja ho diuen...



Estancat m'he quedat en un món passat en el qual les coses ja no seran com són ara... Una dimensió paral•lela de la qual no puc fugir.

On sóc realment? Sou reals? M'ho estic imaginant? La meva follia ha embogit ja terminalment?

Sentir-me un illa en un mar de somriures i també d'alguna llàgrima; estranya sensació passada, desgraciadament recordada...

Tu no hi ets... On ets? Penso inquiet... Em distancio a pas quiet.

Eskiron

Constantí, 16 de novembre del 2011 a les 2:45 del matí.

Sempre la mateixa cançó?

Tristor

Quan algú proper a tu ho passa malament i la impotència de no poder fer gran cosa per ajudar-la tret d'intentar per mitjà de paraules justes i concises d'animar-la, recorres igualment a les paraules per expressar de tal manera que perdurà per sempre.

Tristor


La tristor que resideix dins teu em penetra com si d'una de les millors mirades dels teus ulls em demanessin inquiets. No, no puc viure sabent que estàs patint. No t'ho mereixes. Tu no...

Tu projectes color per allà on siguis; no em cap dins meu que siguis grisa... Necessito el teu color així com tu també el necessites. T'ho noto.

Si estàs trista, la meva felicitat mor; si estàs feliç, ens omples de joia els cors.

Eskiron

Constantí, 5 de novembre a les 4 del matí.

Aquí tot és molt fosc... Pot ser cosa de les hores?

Sempre hi ha un primer cop per a tot, o això diuen!

Bé, començo aquí la meva aventura als blocs; si, sé que aquesta entrada no guanyarà el Nobel de literatura ni tampoc tindrà cap menció especial enlloc...

Tampoc gaudeix de cap menció especial el que tinc a dins meu en estat latent i em demana a crits que vol sortir de dins meu però m'és impossible per les conseqüències que això comportarà... Quan arribi el moment, ho sabràs, només necessito saber quin és el moment...

Si, et necessito.