Ja ho deien a l'antiga roma i fins als nostres dies: CARPE DIEM.
Tinc la vaga sensació que no he aprofitat el temps i que encara em queden coses al tinter per apuntar i de les quals parlar-ne amb qui ho hauria de fer. Però a cada moment que estic mitjanament preparat... PAM! tot a norris per una cosa o per l'altra.
La intenció d'obrir aquest recòndit espai dins el ciberespai no ha estat mai per a fer-lo servir a mode de confessionari, però és a través de les paraules on m'és més fàcil d'expressar de forma poder més anònima i distant (tot i que també a arribat a qui tot aquest pastís escrit anava dedicat fins ara, en sóc totalment conscient i no m'arrepenteixo). Considero que aquest temps ha passat i que les escriptures realitzades aquí han estat en part simplement Tempus Fugit i mai més tornarà.
Com tampoc estic segur que la confiança i la devoció que predicava per la teva persona pugui mai tornar a ser tant viva i intensa com aquells moments on la vida era pintada de rosa; i ara s'està tornant en un color sèpia aigualit que no convida precisament a l'optimisme.
Se que sóc que més te a perdre, però arriba un moment en el què cal saber dir prou i començar a anomenar les coses pel seu nom amb totes les lletres i totes les paraules necessàries per tal d'arribar a allò que s'intenta explicar o comunicar.
Una sola cosa he aprés de tu: NO CALLARÉ MAI MÉS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada