Em trobava una gèlida nit
d’hivern escoltant el silenci interromput solament pels cops intermitents de
vent contra les finestres quan un record em va absorbir: era el record de la
meva vida.
Vaig venir al món al vell mig
d’una sorollosa ciutat plena de fum i pols quan els rigors de l’estiu
colpejaven amb més força. El meu petit cor no s’imaginava el cruel destí que
aquesta vida artificial em tenia preparada.
Els mínims records de la meva més
tendra infància em reporten por, molta por de la resta de la gent per causes
que llavors – i encara ara – escapaven de la meva llavors limitada comprensió
del que em succeïa. “Què he fet perquè la resta dels nens no vulguin jugar amb
mi? Jo només vull jugar!” em preguntava una i altra vegada i mai era capaç de
trobar una resposta raonable ni lògica.
Van passar els anys i la meva
personalitat va mudar de forma ja irreversible: em tornava gris, fosc i
solitari. Ningú es va preocupar per mi i no gaudia de recolzament anímic. O
això vaig creure. Una errada irreversible i ara mateix fatal.
Amb la primera – i última –
joventut vaig experimentar un concepte fins aleshores totalment estrany en la
meva persona: vaig considerar una a una persona “amic”. Amistat que creus que
durarà sempre i a la qual t’intentes aferrar i guardar-la dins teu fins a
límits inexplorats per la raça humana però que, aquesta suposada amistat, va
resultar falsa.
I així va ser com es va aturar el
meu cor. El mateix que anava carregat de bones intencions i que ningú va voler
escoltar-les pel simple fet de ser diferent. Amb vint-i-quatre anys vaig deixar
de bategar sense haver conegut la sensació de sentir-me desitjat, de sentir-me
estimat i de no conèixer una paraula sincera d’estima vers la meva humil
persona. Aquelles bones intencions que sempre havien fet de carta de
presentació van quedar oblidades i ningú es va preguntar si realment vaig viure
o vaig ser una simple imaginació.
Eskiron
Constantí, 23 de febrer del 2012
a les 11:45 de la nit.
